dilluns, 30 d’abril del 2012

Temps que tarda una múrgola en sortir

En el post de TEMPS DE MÚRGOLES indicava amb imatges com la maduració de les múrgoles era extraordinàriament lenta, totalment diferent del comú dels bolets. Avui, en el Facebook, he rebut aquest enllaç a un vídeo de YouTube on mitjançant una sèrie de fotografies (time lapse) es pot veure tot el procés de maduració de dues múrgoles.

Llastimosament no hi han sobreposat una mesura del temps. A la portada diuen que la filmació recull les imatges de dues setmanes, però al final indiquen que, tot plegat, ha succeït en tres setmanes.

Resumint, el creixement i mort de les múrgoles dura dies, entre 2-3 setmanes, molt més que la majoria de bolets. La raó és explicada en EL CULTIU DE MÚRGOLES


dilluns, 23 d’abril del 2012


ELS BOLETS DELS FEMS I DELS CAMPS ADOBATS (1)

(Estic preparant un text per respondre una pregunta sobre el cultiu dels bolets tipus xampinyó. Avui, dia del llibre, n'avanço una part i el dia que publiqui la segona ja hi afegiré aquesta.)

Per quina raó hi ha bolets que viuen vora, sobre o dins els excrements, mentre altres no els poden ni veure? . Per quina raó si adobem un pi deixa de fer rovellons?
Començarem pel principi. Els excrements, la merda per entendre'ns, és una substància terriblement apreciada pels organismes. Se la disputen. En hi ha que maten per ella. Posem-nos a analitzar el que passa quan un cavall menja herba en un prat de muntanya.
És una imatge interessantísima. Quan tingueu ocasió, fixeu-vos-hi. Paga la pena. Com plega els llavis per a poder deixar tota la dentadura a l'exterior i tallar la gespa el més arrant possible.
Cavall mostrant les dents (extret d'Asheboro Magazine)

Menjant, una vaca és terriblement grollera, el seu morro dona per a poques floritures.Un cavall, és delicat, selecciona també l'herba, però a més l'arrana. Moltes plantes no toleren aquesta sega tant particular, tant seleccionada i efectiva, i per això els prats pasturats pels cavalls tenen unes determinades espècies que no tenen els que només són pasturats per vaques o ovelles. Si el deixen, el cavall es prepara el seu prat, cuida el seu hort!! 
Ja tenim el cavall tallant herba, deglutint i, si l'anem seguint descobrirem que....els cavalls tenen un sistema digestiu totalment diferent del nostre. No són remugants (nosaltres tampoc), pel que, de l'herba, n'extrauen molta menys energia que els remugants (nosaltres molt poca, com a vegetarians som un desastre), però estan adaptats a consumir-la (no com nosaltres).   En proporció tenen un estómac menut, el 10% de tot el seu sistema digestiu, mentre una vaca és el 70%. Per tant, han de menjar molt sovint i sempre en petites quantitats i amb un trànsit digestiu molt ràpid. El budell prim ocupa el 30% del sistema.  En ell s'aprofiten els nutrients fàcilment absorbibles. De fet, l'herba nodreix poc, pel que s'explica el desenvolupament reduït d'aquest budell i la ràpida velocitat amb que es creua. El més interessant ve ara.
Sistema digestiu del cavall (Ohio U.)

 El budell gros del cavall és molt desenvolupat (el 60 % de tot el sistema digestiu). És constituït per dues parts, el cec (15% del total) i el colon (45%). El cec no recorda el nostre apèndix (per sort, ja veureu). 
El cec dels cavalls te un disseny bastant bèstia, la qual cosa els hi complica força la digestió. Te forma de sac, amb entrada (vàlvula ileocecal)  i sortida situades a la mateixa altura. Per tant, podrem dir que l'aliment provinent del budell prim CAU dins el cec i l'excedent sobresurt i entra al colon. 
L'interior d'un cec és un microcosmos. El seu contingut presenta al voltant de 50.000 MILIONS de bacteris,  fongs i protozous PER GRAM. Milions de microorganismes destruint el que l'estómac i el budell prim del cavall no ha pogut fer. I milions de microorganismes respirant....un moment,.però que respiren allà dins?. Evidentment no hi ha oxigen, pel que es tracta de respiració anaeròbica i el gas resultant de la respiració no és anhídrid carbònic, és hidrogen. Qualsevol que hagi tingut la "sort" de fer un viatge conduint un carro recordarà aquest petit detall (insisteixo, sort que el nostre apèndix no s'hi assembla). 
Les restes d'herba es mantenen 7 hores en el cec, la qual cosa contrasta amb la rapidesa que han arribat fins aquí. També en deduïm la importància que te aquest pas. La herba que arriba és parcialment digerida, amb els sucres pràcticament eliminats i una bona part de les proteïnes digerides enzimàticament. És molt menys nutrient que la que arriba a l'estómac d'un remugant, pel que els bacteris poden aprofitar-la molt menys.El cec és per tant, una iogurtera immensa, que el cavall omple amb restes d'herba que no pot digerir i on els microorganismes (bacteris, protozous i fongs anaeròbics) les paeixen fins a degradar-ne la major part de cel·lulosa i hemicel·lulosa. La lignina resta gairebé intacta.

Un cavall defeca de 4 a 13 vegades al dia, i produeix al voltant de 13 kg de fems diaris (i 9 litres d'orina). Per a produir tal quantitat de merda i d'orina, un cavall ha d'ìngerir cada dia al voltant de 10 kg d'herba i li cal beure entre 20 i 60 litres d'aigua al dia. No està malament.



Tifaldons i fetjons

Fa uns dies, al Facebook de "Boletaires de Catalunya", va sorgir un dubte de determinació d'una espècie del gènere Rhizopogon, bolets que popularment s'anomenen fetjons o tifaldons. A casa nostra hi ha una dotzena d'espècies d'aquest gènere, cinc de les quals són més corrents. Ara fa un temps, amb la idea de fer una guia de camp, vaig preparar una clau per diferenciar aquestes cinc espècies. Per si serveix d'ajut, la penjo.


*  Peridi doble, podem separar la coberta exterior amb facilitat i visualitzar l'interna, que és grisa i esdevé roja en poc temps  .......Rhizopogon villosulus

*  Peridi senzill, que pot vermellejar o no al frec.............................(segueix)

*  Peridi vermelleja al frec
       **  Bolet totalment cobert per rizomorfes ............Rhizopogon occidentalis
       **  Bolet només amb rizomorfes a la part basal..........Rhizopogon roseolus

*  Peridi no vermelleja al frec
        **  Peridi esquamulós, amb rizomorfes basals......Rhizopogon rocabrunae
        **  Peridi no esquamulós, cobert per rizomorfes........Rhizopogon luteolus

 El fet de que hi hagi espècies d'aquest gènere que vermellegin, ha conduit a que algunes s'anomenin popularment fetjons, nom encertat ja que veritablement semblen petits fetges. Ara, alguns no ho fan. Per tant, sembla que la denominació tifaldó, corrent al Penedès, que ja apareix en diccionaris de l'estil del DCVB, és més genèrica. Per aquesta raó, vaig proposar anomenar totes les espècies del gènere Rhizopogon com a tifaldons, i aquells tifaldons que vermellegen, com a fetjons.
Seguirem.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Cama-secs de pinyes i antibiòtics


Ahir vaig passar el matí a Oristà,al Lluçanès, a casa d'uns amics. Els cigrons d'Oristà tenen una qualitat excel·lent. La gent del país molt acollidora, i amb grans coneixements boletaires. Vaig entrevistar a diferents coneixedors, especialment sobre múrgoles i noms populars......En tornat vaig aturar-me un moment just després de creuar la riera de Segalers, (530 mts) per veure com estava el bosc. Es tractava d'una pineda de pi roig sobre sòl calcari, amb molta virosta en el terra, amb un bon grau de descomposició. Entre altres petits bolets hi havia cama-secs de pinyes, de l'espècie Strobilurus tenacellus

Cama-sec de pinyes  ( Strobilurus tenacellus)

Val a dir que és un bolet poc atractiu, d'aquells que en argot s'anomenen "micromerdes", però en aquest cas, com en molts altres, es tracta d'una equivocació.

Com el nom indica, els cama-secs de pinyes desenvolupen el miceli vegetatiu sobre pinyes enterrades i, des de elles van produint els bolets. Per tant, cal desenterrar-los amb cura per tal de trobar el cordó miceliar que va des de la base del bolet fins a una pinya enterrada, cordó que podeu veure en dos exemplars de la foto. 

A casa nostre podem trobar tres espècies del gènere Strobilurus, La mes rara, S. esculentus, només creix sobre pinyes de pícees, en plantacions o jardins. Sobre pinyes de pi, i principalment a primavera, es poden trobar S. stephanocystis i S. tenacellus. Són molt semblants però, la segona, la que vaig trobar, te el marge del barret estriat i la carn amargueja al cap d'una estona de mastegar-la. Mentre, la primera, te el marge llis i la carn és dolça. Us he ampliat la primera imatge per a que veieu que el marge del barret és estriat.
Marge del barret estriat

El tipus de substrat en que s'ha especialitzat aquesta espècie de fong és prou curiós. Hi han altres espècies de fongs que viuen preferentment sobre pinyes, però la nostre viu sobre pinyes ENTERRADES. El fet de que les pinyes estiguin submergides dins un sòl amb moltes restes orgàniques (virosta) comporta que sigui un substrat molt cobejat per altres organismes, especialment per altres fongs i bacteris

Aquesta lluita pel territori, pels nutrients, explica que en aquesta espècie s'hi hagi aïllat recentment una nova gamma d'antibiòtics contra fongs (antifúngics) fins ara desconeguts: les estrobilurines. Aquest antibiòtic produït pel miceli i excretat al medi, li permet a l'espècie controlar les poblacions de fongs competidors, desplaçar-les i colonitzar les pinyes. L'activitat de l'estrobilurina és a nivell mitocondrial.

Les primeres estrobilurines es varen aïllar d'aquesta espècie de bolet, Strobilurus tenacellus. Als alumnes de Micologia Aplicada els hi comento l'amplia gamma d'antifúngics que s'ha creat en pocs anys, molts dels quals es sintetitzen a partir dels productes naturals, A data de avui hi ha 160 patents que tracten d'aquests antibiòtics, de les estrobilurines, alguns dels quals s'estan aplicant no només com a fungicides, també com a acaricides. Tot un món de treball i aplicacions que provenen d'un bolet minúscul, poc aparent, que a vegades he anomenat , despectivament, "micromerda"


dissabte, 21 d’abril del 2012



Finalment ahir vaig passar per Poblet en la Jornada Tècnica sobre regulació. Demà us en faré un petit resum. De moment la notícia que ha aparegut a La Vanguardia.


Poblet cobrarà deu euros als boletaires

La sotsdirecció general de Boscos admet que la mesura no s'aplicarà, de moment, en altres boscos

ESTEVE GIRALT
Vimbodí i Poblet

Extret de La Vanguardia, 21 d'abril de 2012

Una afició fins ara gratuïta. Un boletaire aficionat cull bolets en un dels boscs de  El Catllar, a Tarragona    Vicenç Llurba

























El paratge natural de Poblet, a la Conca de Barberà, gestionat per la Generalitat des del 1984, vol convertir-se a partir de la pròxima tardor al primer bosc de titularitat pública de Catalunya en fer pagar per agafar bolets. Aquest pla pilot, amb una vigència de quatre anys, proposa la creació del carnet del boletaire, nominal, al preu de 10 euros per temporada, la meitat per als jubilats i els joves de 14 a 17 anys. La normativa per regular l’accés dels boletaires en una superfície forestal de 3.703 hectàrees, senyalitzada amb advertències de la prohibició de recollir sense autorització, ha rebut ja el vistiplau de la junta rectora del paratge natural d’interès nacional (PNIN) de Poblet.



El text regulador, integrat per 15 articles, és ja en mans del Departament d’Agricultura, que assegura estar disposat a estudiar "a fons" el pla pilot i deixar que els seus serveis jurídics acabin de donar forma a la normativa. La regulació és un assumpte incòmode. "Si existeix conflicte social no s’aplicarà, buscarem sempre el consens", adverteix el director general de Medi Natural i Biodiversitat del Departament d’Agricultura, Josep Escorihuela. Fonts autoritzades de la sotsdirecció general de Boscos admeten que ara per ara no és un objectiu prioritari de l’Executiu català fer extensiva aquesta llicència del boletaire a altres boscos de Catalunya.

La Generalitat haurà d’aprovar el document i donar finalment validesa jurídica a la normativa a Poblet, en un cas sense precedents a Catalunya. "És un primer pas, la pedra angular perquè en un futur pugui ser aprovada una normativa bàsica de regulació dels bolets a Catalunya, l’actual llei forestal ens ho permet, però no s’ha desenvolupat", destaca el director del PNIN de Poblet, Anton Vallvey.

El nou marc regulador s’ha elaborat en col·laboració amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) i la Fundació del Món Rural, que ahir mateix va organitzar unes jornades divulgatives al monestir de Poblet. El debat sobre la regulació dels boscos catalans, públics i privats, ha estat sempre un assumpte incòmode per esquivar pels diferents governs de la Generalitat, malgrat les reivindicacions d’un sector notable dels propietaris forestals del país. Un dels principals obstacles que esquivar, segons reconeixen al sector forestal, és fer compatible la regulació amb la idea, generalitzada a les zones urbanes, que el bosc és un espai públic pel qual un es pot distingir amb total llibertat, recollint els seus fruits sense donar explicació ni retre comptes amb ningú.

El cas de Catalunya, amb gairebé un 80% de la superfície forestal en mans de privats (uns 50.000 propietaris, un 40% amb menys de 25 hectàrees de bosc), és una dificultat afegida, configurant un escenari diferent al d’altres comunitats autònomes que han posat en marxa amb èxit el sistema de permisos, com ha succeït a sis províncies de Castella i Lleó; la seva massa forestal està gestionada per administracions públiques. "Cal aconseguir que tots els agents implicats participin, que tots els operadors obtinguin beneficis, així no hi haurà conflicte", raona Arturo Esteban, director del projecte Myas, per a l’aprofitament dels recursos micològics a Castella i Lleó.

Esteban deixa bé clar que "els bolets són del propietari de la finca". Per a aquest especialista en la gestió forestal una de les claus és aconseguir l’enteniment entre tots els actors implicats, sigui el propietari forestal, l’administració pública, el recol·lector, els qui cuinen els bolets, les comercialitzen o guien els aficionats al bosc.

El marc normatiu de Poblet inclou també alguns articles dedicats a les bones pràctiques. En la localització dels bolets i altres fongs es prohibeixen, entre altres conductes "remoure la terra de manera que alteri la capa vegetal superficial, ja sigui manualment o utilitzant alguna eina". També es prohibeix l’ús d’eines com falçs o rasclets. "S’utilitzarà exclusivament navalla o un instrument semblant, el full del qual no sigui superior als 11 centímetres", detalla el text regulador, que especifica també que s’utilitzarà el cistell de vímet per transportar els bolets per afavorir així la dispersió de les espores de les diferents espècies.

El marc legislatiu actual empara la normativa de regulació proposada, segons destaquen els seus impulsors. Concretament, la llei forestal de Catalunya preveu que el Departament d’Agricultura reguli l’aprofitament dels bolets i altres productes derivats del bosc com plantes aromàtiques i medicinals, fruits o resines. La legislació estableix que els aprofitaments micològics puguin "ser sotmesos a llicència si poden danyar l’equilibri de l’ecosistema forestal o la persistència de les espècies".

Entre les motivacions d’aquest projecte pioner està l’increment "desmesurat" en els últims anys de persones que acudeixen al bosc a buscar bolets. Els boscos de Vimbodí i Poblet configuren una zona de gran qualitat per la seva massa forestal, les característiques de la terra i la gran varietat d’espècies micològiques.

Els danys causats per aquesta intensa activitat al bosc i els camins d’accés, amb alguns comportaments incívics, justifiquen també en part la voluntat de fer pagar per entrar al bosc a buscar bolets. Tots els diners recaptats gràcies al nou règim de llicències micològiques es reinvertiran en la gestió forestal i la restauració de la zona, així com la millora de l’aprofitament micològic dels boscos subjectes a regulació.

Per aconseguir la implicació dels veïns de la zona, la regulació preveu la gratuïtat per a la població autòctona. "Volem protegir la població local, que sentin seu el projecte", explica Vallvey. També serà gratuït per als menors de 14 anys, acompanyats sempre pels seus pares o tutors.

Els responsables del paratge natural de Poblet són conscients de la impossibilitat de vigilar la zona de regulació de recol·lecció. Tampoc no es planteja el camp clos de finques, una cosa inviable. L’objectiu dels impulsors del projecte no és perseguir possibles infractors amb guardes per acabar multant els qui recullin bolets sense el perceptiu carnet, malgrat que la proposta preveu la possibilitat de sancionar les infraccions. "S’aplicarà gradualment. Els primers anys no volem ser restrictius, no volem denunciar, sinó crear consciència i que la gent entengui la normativa", destaca la direcció del PNIN de Poblet.

En l’epicentre del debat està també el negoci generat per la micologia a Catalunya. Molts propietaris forestals consideren injust que ells, que gestionen els boscos, no rebin cap benefici. "Cal buscar rendibilitat a un sector que ara no és rendible. La classe política ha de ficar-se'l al cap", reivindica Joan Llagostera, al capdavant d’una associació que agrupa un centenar de propietaris. "Cal regular. No em molesten els boletaires, em molesten les males pràctiques d’alguns", destaca Francesc Governa, propietari forestal.





dijous, 19 d’abril del 2012

Temps de múrgoles


En els propers dies  es començaran a notar els efectes de les pluges que van inaugurar aquest mes d'abril.  Primordialment varen ser pluges lentes, pausades, ideals per a una terra assedegada. En general varen ser episodis que van superar els 120 litres.

Les múrgoles comencen a treure el nas. No és una florida generalitzada, doncs en moltes localitats encara es donen gebrades consistents. Caldrà buscar-les per sota dels 800 metres o, fins els 1100 en localitats ben assoleiades, en vessants sud.

Les múrgoles són bolets primaverals, de poca carn i d'interior buit. Tenen el cos dividit en un cap cobert de clots o alvèols, i una cama curta.

El reconeixement de les espècies de múrgoles és complex i discutit. És un grup complicat, amb opinions enfrontades i sovintegen els canvis en les denominacions. S'espera una revisió del grup per a ben aviat, pel que, de moment, és millor mirar-se el grup amb certa distància. Millor no aprofondir.

A grans trets podem dir que hi ha quatre grups o tipus de múrgoles:  les múrgoles rosses, les grises, les negres i les múrgoles de didal. Vist així, sembla que seria senzill, però no:  en moltes múrgoles el color canvia amb l'edat. Cal, per tant, que ens fixem en altres detalls, i que siguin detalls que no variïn.

Canvis en el color d'una múrgola grisa a mida que va
madurant (fixeu-vos en la mida de les fulles d'avet). 
Fotos de Karl Olson, fetes el 25 de juny, el 2 i el 9 de juliol 

de 2003 (Pilz, 2007)
Hi ha un petit truc que pot ajudar. El cap de la múrgola està  creuat de costelles, primordialment de direcció de dalt a baix, i altres que creuen transversalment (i que poden no tancar completament, del tot). L'espài entre costelles ja hem dit que s'anomena alvèol.  Be, en les múrgoles el color de l'alvèol és sempre diferent del color de les arestes de les costelles. Així, si observeu les fotos de la múrgola grisa de més amunt, veureu que tot i que en madurar passa del gris al ros, les arestes de les costelles sempre són més clares que el fons dels alvèols. Això només passa en les múrgoles grises i en les rosses. En canvi, en les múrgoles negres és a l'inrevés: les arestes de les costelles sempre són més fosques que l'interior dels alvèols. 

I les múrgules de didal?. Aquestes, com diu el nom, tenen el cap en forma de didal, de manera que la cama l'atravessa completament i s'uneix a la part superior del cap. No hi ha cap altre mena de múrgola que faci això.

Exemplars de múrgola de didal, un d'ells en secció, mostrant
 la cama  com penetra dins del didal. Imatge extreta de fungoceva.it


Diferenciar auests quatre grups de múrgoles te també altres interessos. Totes formen part d'una seqúència al llarg del temps. Així, per exemple si en una localitat trobeu múrgoles de didal heu de considerar que esteu a inicis de temporada, ja que són les primeres múrgoles en sortir.  Tot i que poden sortir vora pi roig, són més corrents en hàbitats on dominin els fresixes, en pollancredes, albaredes i tremoledes.

Les múrgoles negres apareixen al voltant d'una-dues  setmanes de començar les primeres de didal, i sovint, durant uns pocs dies, es poden trobar juntes. Els seus hàbitats són, per tant, força similars. Les negres però poden pujar fins els boscs de pi negre, a tocar de neu.



Les múrgoles grises les trobarem a mitja temporada, sovint en gran nombre. Prefereixen les freixenedes, les omedes i les rouredes. Poden aparèixer també en avellanoses amb boix i cirerers.


Òbviament, les darreres en aparèixer són les múrgoles rosses, i en els mateixos hàbitats anteriors. En total, i en un mateix lloc,  la temporada de la múrgola s'allarga entre 2-3 setmanes, pel que cal anar canviant d'alçada, d'orientació, etc. Us serà molt útil conèixer les altures a les quals altre gent troba les diferents múrgoles i també l'hàbitat.


Per acabar, hi ha diferents espècies de bolets que acostumen a aparèixer uns dies abans que les múrgoles de didal: la cassoleta vermella  (Sarcoscypha coccinea ), la cassoleta murgolera ( Sarcosphaera crassa) i la grèixa murgolera (Gyromitra esculenta).  Cap d'elles s'hauria de menjar.


Dit tot això, podem avançar que aquesta propera setmana podreu trobar en zones baixes, en alzinars humits, rouredes i avellanoses, fins a 400 metres d'alçada les múrgoles rosses. Aproximadament dels 400 als 800, múrgoles grises i negres; i a muntanya múrgoles de didal i grèixa murgolera, primordialment. Tot lo dit amb tots els respectes per les múrgoles, que són força personals i fan una mica el que volen. Però un esta forçat a intentar entendre-les....



Múrgola negra pertanyent a l'espècie Morchella elata.  Imatge extreta de la pàgina files.shroomery.org. Les arestes de les costelles són fosques i els alvèols clars.


















Múrgoles rosses. En aquest cas, pertanyents a l'espècie Morchella esculenta.   Observeu l'aresta de les costelles clares i els alvèols foscos

Creative Commons License